Doris Lessing i l’estilet de tinta

Avui fa anys que ens va deixar Doris Lessing, la dona amb un estilet que rajava tinta, i amb el qual disseccionava les relacions entre les persones, entre homes i dones, entre pobres i rics, entre colons i colonitzats, entre mares i filles. Ella va tenir una relació complicada amb la seva mare, va deixar casa seva a disset anys i això tenyeix tota la seva obra. Doris Lessing va guanyar el Premi Nobel el 2007.

“El gos s’estava ajagut amb les barres contra l’herba i contemplava un pardal que saltironejava a uns centímetres d’ell.
El pardal petit va tornar sol a posar-se sobre el respatller.
—Mira, torna a ser aquí —va dir ella, amb una gran tendresa—. És el petit.
—Com ho saps que és el mateix?
—Que no ho veus?
—Jo els veig tots iguals.
Ella no va respondre, però inicià el seu joc d’anar empenyent amb gran suavitat unes engrunes cada cop més a prop, per temptar-lo però no espantar-lo.
—Deu esperar que vingui el seu pare i li doni menjar —va sorgir el remugueig, que el posat alerta i alhora cautelós d’ella ja indicava que esperava.
—Potser fins la seva mare —va respondre la dona, seca, irònica, per bé que es va penedir del to tan bon punt va haver articulat aquelles paraules, perquè l’altre va saltar cridant:
—S’està aquí, esperant que nosaltres…
Ella va respondre amb gran tacte:
—Escolta, pare, ja ho he dit aquest matí, si no ho vols fer, no hi tens cap obligació.
—Perquè després no m’ho perdonis mai?
Ella no va respondre, es va inclinar un xic per acostar una engruna cap a l’ocell.

“—I si no ho feia, m’imagino que la tornaríem a tenir a casa, esperant que la servíssim, que li proporcionéssim el menjar…
Ella va comptar fins a deu abans de respondre:

“—Per això mateix se’n vol anar i tenir un lloc per a ella.
—A la nostra salut.
—Els diners no hi fan res al banc.
—Però si els necessitàvem per a alguna cosa… alguna reparació a la casa… el cotxe es va fent vell…
Ella va deixar anar un sospir sense voler.
—Ja t’ho he dit, si ho veus així no ho facis. Però només són deu mil lliures. Tampoc no és res de l’altre món per començar a independitzar-se. És un preu enraonat, tu mateix ho vas dir. Serà propietària d’alguna cosa, encara que només sigui d’una part.
—No veig que tinguem una altra alternativa. O la tenim a casa i l’hem d’alimentar-la a ella, tots els seus amics i la trepa en pes o hem de pagar perquè marxi.
—Té vint-i-un anys —va dir la mare, de sobte esgotada per la ràbia, en veu baixa i tensa—. Ja és hora que fem alguna cosa per ella.
Ell ho va sentir, estava a punt de retrocedir però primer va dir:
—Que no és l’edat legal? És una adulta, no és cap criatura.
Ella no va respondre.”

Fragment d’“Històries de Londres”, de Doris Lessing

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s