Presentació de ‘Dones de Ferro’

Us convidem a la presentació de la nova novel·la de la professora d’Escriptorium, Margarida Codina, ‘Dones de ferro’. La farem a la llar del llibre, dimarts 26 de novembre, a les set de la tarda. Si us decidiu a venir, feu-nos un correu de confirmació a escriptoriumsabadell@gmail.com i us reservem lloc. Us hi esperem! 

Michael Crichton, el visionari

Los devoradores de cadáveres“, Michael Crichton
(Chicago, 23 d’octubre del 1942 – Los Angeles, 4 de novembre del 2008)

“He aquí que veo a mi padre, he aquí que veo a mi madre, a mis hermanas y mis hermanos, he aquí que allí veo el linaje de mi pueblo hasta sus principios. Y he aquí que me llaman, me piden que ocupe mi lugar entre ellos en los atrios de Valhalla, el lugar donde viven los valientes, para siempre. (…) He visto a los Rus, cuando llegaron de sus viajes comerciales y acamparon en el ITIL. Nunca he visto especímenes físicos más perfectos, altos como las palmas datileras, rubios y colorados; no visten túnicas ni caftanes, pero los hombres visten una prenda que cubre una parte del cuerpo y deja las manos libres. Cada hombre tiene un hacha, una espada y un cuchillo, y mantiene cada uno consigo a todo momento. Las espadas son anchas, de tipo franco. Cada mujer lleva en cualquiera de los senos una caja de hierro, plata, cobre o de oro; el valor de la caja indica la riqueza del marido. Cada cuadro tiene un anillo del que depende un cuchillo. Las mujeres llevan collares de oro y plata. Sus adornos más preciados son bolas de cristal verde. Ellos las ensartan como collares para sus mujeres.”

Luis Rosales, pura poesia

Vint-i-set anys després de la seva mort, el poeta de Granada Luis Rosales segueix sent un dels autors amb més sensibilitat de la generació del 36. Millor que parlin les seves paraules:

La tarde va a morir; en los caminos
se ciega triste o se detiene un aire
bajo y sin luz; entre las ramas altas,
mortal, casi vibrante,
queda el último sol; la tierra huele,
empieza a oler; las aves
van rompiendo un espejo con su vuelo;
la sombra es el silencio de la tarde.
Te he sentido llorar: no sé a quién lloras.
Hay un humo distante,
un tren, que acaso vuelve, mientras dices:
Soy tu propio dolor, déjame amarte. (Ayer vendrá)

Como el náufrago metódico que contase las olas
que faltan para morir,
y las contase, y las volviese a contar, para evitar
errores, hasta la última,
hasta aquella que tiene la estatura de un niño
y le besa y le cubre la frente,
así he vivido yo con una vaga prudencia de
caballo de cartón en el baño,
sabiendo que jamás me he equivocado en nada,
sino en las cosas que yo más quería (Audobiografía)

☺ Drogues de ficció ☺

¿Quantes substàncies al·lucinògenes s’han inventat en les novel·les per fer que els protagonistes tinguessin poders especials, oblidessin experiències traumàtiques, convertissin el món miserable en un lloc idíl·lic o solucionessin problemes impossibles?

Aquí en teniu una llista que ha fet la BBC News Mundo en un article molt interessant:

Nepente (“Odissea”, d’Homer i “El corb”, d’Edgar Allan Poe)

Aigua del riu Leteo (“Eneida”, Virgili)Soma (“Un món feliç”, d’Adolf Huxley)

Melange (“Dune”, Frank Herbert)

Dylar (“Sonido blanco”, Don DeLillo)

I ens permetem afegir: Can-Di (“Els tres estigmes de Palmer Eldritch”, Phillp K. Dick)

Les píndoles blava i vermella (“Matrix”, Lilly i Lana Wachowski)

“La por del porter al penalty”

Què en sabeu del nou Premi Nobel de Literatura, Peter Handke? El guardó ha aixecat molta polseguera per la personalitat de l’escriptor. Aquí podeu llegir-ne una mostra. I aquí teniu el començament d’una de les seves novel·les més llegides, “La por del porter davant del penalty

“Al mecánico Josef Bloch, que había sido anteriormente un famoso portero de un equipo de fútbol, al ir al trabajo por la mañana, le fue comunicado que estaba despedido. Sea como sea, Bloch lo interpretó así, cuando al aparecer por la puerta de la garita donde los obreros estaban descansando, solamente el capataz levantó la vista del almuerzo, así que se marchó de la obra. En la calle alzó el brazo, pero el coche que pasaba por allí en aquel momento no era un taxi –tampoco lo hubiera sido si Bloch no hubiera levantado el brazo para hacer señas a un taxi–. Finalmente escuchó el sonido de unos frenos; Bloch se dio la vuelta: a sus espaldas estaba un taxi y el taxista decía algo malhumora- do; Bloch se dio la vuelta de nuevo, se metió en el taxi y dijo que quería ir al mercado.
Era un bonito día de octubre. Bloch se comió una salchicha caliente en un quiosco y después, atravesando la zona de los puestos, se fue a un cine.
Todo lo que veía le molestaba; intentó ver lo menos posible. Dentro del cine dio un suspiro de alivio.
Al entrar le sorprendió que la taquillera contestara con un ademán muy natural al gesto que hizo al poner el dinero en el plato giratorio sin decir palabra. Observó que junto a la pantalla había un reloj eléctrico con la esfera luminosa. A mitad de la película oyó que sonaba una campana; se quedó pensando durante un rato si había sonado en la película o venía de fuera, de la torre de la iglesia que estaba junto al mercado.
Al salir a la calle se compró unas uvas, que en esa época del año eran muy baratas. Siguió andando, comiéndose las uvas por el camino y escupiendo las pielecitas.
En el primer hotel donde pidió una habitación no le admitieron, porque llevaba solamente una cartera.”

Mankell, sempre present

Dos anys després que marxés, Henning Mankell segueix molt present entre els seus lectors. Alguns dels seus llibres, com ara “La lleona blanca”, va portar-se al format audiovisual amb gran èxit. L’inspector Wallander és un dels policies més versemblants, turmentats, brillants i originals que van nàixer de la novel·la negra escandinava:

“Cap a última hora de la tarda del 21 d’abril de 1918, tres homes es van trobar en un cafè anònim del barri de Kensington a Johannesburg. Tots tres eren joves. El més petit, Werner van der Merwe, acabava de fer dinou anys, el més gran, Henning Klopper, en tenia vint-i-dos; i el tercer que els acompanyava es deia Bans du Pleiss i en faria vint-i-un unes setmanes més tard. Havien decidit organitzar la seva festa d’aniversari precisament aquell dia, però cap d’ells s’imaginava que la trobada al cafè de Kensington tindria un significat històric. Malgrat tot, aquella tarda no van parlar de l’aniversari de Bans du Pleiss. Ni tan sols Hennjng KJopper, que va ser qui havia fet la proposta que amb el temps canviari.a tota la societat sud-africana, no es podia imaginar ni l’envergadura ni les conseqüències dels seus propis pensaments encara immadurs. Eren tres homes joves, de tarannàs diferents, de temperament i caràcter oposats, però amb una cosa en comú del tot determinant: eren bòers. Els tres pertanyien a velles nissagues que havien arribat a Sud-àfrica cap al 1680, amb una de les primeres onades migratòries d’hugonots holandesos desarrelats. Quan la influència anglesa a Sud-àfrica va augmentar per convertir-se al final en una repressió oberta, els bòers van emprendre llargues marxes amb carros tirats per bous cap a l’interior del país, cap als infinits camps de Transvaal i Orange. Per a aquests tres joves, com per a tots els altres bòers, la llibertat i la independència eren els requisits perquè la seva llengua i la seva cultura no desapareguessin. La llibertat garantia que no es donés cap barreja no desitjada amb l’odiada població anglesa, i encara menys, la mescla amb els negres que poblaven el país, o amb la minoria índia que vivia sobretot dels negocis que feia a les ciutats de la costa com Durban, Pon Elizabeth i Ciutat del Cap. Henning Klopper, Wemer van der Merwe i Hans du Pleiss eren bòers. Hi havia una cosa que no podien oblidar ni treure’s del cap i de la qual estaven orgullosos. Des de petits havien après que eren un poble escollit. Tanmateix, molt poques vegades mencionaven aquesta evidència quan es trobaven cada dia en aquell petit cafè. Senzillament era allà, com un requisit invisible per a l’amistat i la confiança entre ells, per als seus pensaments i sentiments. Com que tots tres treballaven d’oficinistes a la Companyia Ferroviària Sud-africana, feien el cafè un cop acabada la jornada de treball. Habitualment parlaven de noies, dels somnis de futur o de la gran guerra que havia culminat a Europa. Però justament aquell dia, Henning Klopper estava pensarós i immers en el silenci. Els altres, acostumats que fos el més xerraire, se’l van mirar sorpresos.

-Que estàs malalt? -va preguntar I-Jans du Pleiss-. O potser tens la malària? “

Aquí teniu una mostra de “La lleona blanca”

Sabíeu que… Agatha Christie

Ha venut més de dos mil milions de llibres.

Va provar de ser pianista i cantant abans de decidir-se a escriure però, com que no li va anar bé i la va enganxar a França la I Guerra Mundial, va acabar fent d’infermera militar

Va desaparèixer el 1926 i mitja Anglaterra, inclòs sir Arthur Conan Doyle, va estar buscant-la durant onze dies, després de trobar el seu cotxe abandonat, amb sang, un abric i el seu carnet de conduir

Patia ‘disgrafia’, és a dir, que li costava déu i ajuda escriure a mà i per això una gran part de la seva obra no la va escriure, sinó que la va dictar.

Doncs ara ja ho sabeu…