Bradbury i els joves escriptors

Aquesta setmana, el 22 d’agost, Ray Bradbury hauria fet 99 anys. Novel·les (‘Farenheit 451‘ o ‘Les cròniques marcianes‘), contes i moltes recomanacions per a dedicar-se a l’ofici d’escriure (‘Zen en l’art d’escriure’) el van fer un autor de referència. A Catorze.cat han fet un recull molt interessant dels seus pensaments i consells per a joves escriptors).

1. Estima el que fas i fes el que estimes.

2. Si no t’agrada el que fas, no ho facis.

3. La imaginació ha de ser el centre de la teva vida.

4. Si amagues la teva ignorància, ningú et molestarà, però mai aprendràs.

5. La bogeria és relativa: depèn de qui tanqui qui a la gàbia.

6. Sense biblioteques, què tenim? Ni passat ni futur.

7. No has de cremar els llibres per destruir una cultura. Només has d’aconseguir que la gent deixi de llegir-los.

8. Els bons escriptors sovint toquen la vida. Els mediocres l’acaronen ràpidament. Els dolents la violen i la deixen per a les mosques.

9. Escriu una història curta cada setmana. És del tot impossible escriure 52 històries dolentes seguides.

10. El que és important és estar enamorat d’alguna cosa.

11. El millor científic està obert a l’experiència, i aquesta comença amb la idea que tot és possible.

12. Tot es genera a través de la força de voluntat.

13. No provo de descriure el futur. Provo de prevenir-lo.

14. La vida és massa seriosa per ser presa seriosament.

Anuncis

Joanne Rowling i la inspiració

La literatura és fruit, sovint, de les necessitats més trivials. Avui, JK Rowling fa cinquanta-quatre anys, Ha venut més de cinc-cents milions de llibres a tot el món. Harry Potter és un fenomen literari que va desbordar la paraula ben aviat. L’autora va negar la llegenda urbana que escrivia en els cafès perquè no tenia calefacció al pis: “No sóc tan estúpida per llogar un pis a Edimburg en hivern sense calefacció”. Però l’explicació encara era més bàsica. La seva filla plorava i plorava i només s’adormia quan la treia a passejar pel carrer. I aquí hi és: la literatura és, tantes i tantes vegades, fruit de les circumstàncies més que de la inspiració. Però seria lícit defensar que, de vegades és la inspiració i l’espurna imprevisible de l’art la que mana. A Rowling li va venir la inspiració de Harry Potter un dia que el tren a Manchester es va retardar quatre hores. Però el va escriure quan va poder, estigués o no enfebrada d’inspiració quan Jessica li deixava una estona de tranquil·litat perquè s’havia adormit. Avui, centenars de milions d’adolescents (i adults) s’adormen llegint Harry Potter.

“Nuestra historia comienza cuando el señor y la señora Dursley se
despertaron un martes, con un cielo cubierto de nubes grises que amenazaban
tormenta. Pero nada había en aquel nublado cielo que sugiriera los
acontecimientos extraños y misteriosos que poco después tendrían lugar en
toda la región. El señor Dursley canturreaba mientras se ponía su corbata más
sosa para ir al trabajo, y la señora Dursley parloteaba alegremente mientras
instalaba al ruidoso Dudley en la silla alta.
Ninguno vio la gran lechuza parda que pasaba volando por la ventana.”

(Harry Potter y la piedra filosofal, 1997)

Machado, poesia, música, Serrat

ALEXANDRE DUMAS 🎂

Hi ha escriptors grans, mitjans, regulars i després, estan els genis. Alexandre Dumas estaria en aquesta categoria. I la pregunta que es podria fer és: els genis de la literatura inventen el que escriuen o posen en paraules el que els va envoltar?

Hi ha escriptors grans, de poble, universals i després, hi ha els genis. Alexandre Dumas estaria en aquesta categoria. I la pregunta que es podria fer és: els genis de la literatura inventen el que escriuen o posen en paraules el que els va envoltar?

El seu avi (Alexandre Antoine) va vendre el fill, el pare d’aquest escriptor, com a esclau per poder tornar d’Haití a França i recuperar la fortuna que havia heretat.

Son pare, el ‘Comte Negre’ va ser una figura destacada durant la Revolució Francesa, i les seves aventures van inspirar les principals novel·les de Dumas.

El seu pare va morir quan ell tenia 4 anys i els va deixar amb una situació econòmica tan precària que Alexadre va es va fer autodidacta i va haver treballar com a venedor de tabac, passant per un notari, missatger …

Va tenir una vida sentimental torrencial. Abans de casar-se amb l’actriu Ida Ferrer, ja tenia dos fills de relacions diferents: Alejandro, amb la cosidora Catherine Lebay, i Alexandrine, amb l’actriu Belle Krebsamer.

Va fer una gran fortuna però la necessitat de mantenir amants i fills a tort i a dret, més família oficial i la tirada que tenia al luxe, les festes cares i fins i els capricis (va fer-se construir un castell que va anomenar la Muntanya-Crist) van fe-li volar tots els diners.

Va ser un dels primers a tenir un grup d’escriptors treballant per ell, alguns amb renom, com ara Auguste Maquet, que el va acabar denunciant per explotar la seva feina.

Va arribar a fer un recull de receptes de cuina que es va publicar després de la seva mort, el Gran Diccionari de Cuina (1873).

El seu enterrament oficial al Panteó de París no es va fer fins a l’any 2002 (havia nascut el 24 de juliol de 1802), per ordre del president Jacques Chirac, i va ser retransmès per televisió. Si ell ho hagués pogut veure…

Aquí podeu llegir ‘El conde de Montecristo‘ i aquí ‘Los tres mosqueteros‘.

Vols escriure una novel·la?

A Escriptorium t’ajudem a fer-ho. Al curs de novel·la que imparteix el Jordi Solé convertiràs una bona història en un projecte estructurat i el projecte, en novel·la. Al setembre comencen nous grups, però ja pots demanar informació a escriptoriumsabadell@gmail.com

També pots anar fent boca amb aquest article del David Calatayud a Actualitat Literària:

L’escaleta
Encara que cadascú segueix el seu propi mètode per desenvolupar la seva novel·la, un dels consells més repetits en els diversos cursos i manuals de narrativa és la creació d’una escaleta o guió que ens permeti saber cap a on es dirigeix ​​la nostra història. Sol estar precedida d’una tempesta d’idees on, a manera d’esborrany, es bolquen les diferents línies i escenes que vertebraran la narració. Un cop obtingudes s’ordenen en l’escaleta, la qual, de forma més o menys detallada, descriu cada escena o cada capítol de l’obra, una espècie d’esquelet o guia que ens permetrà avançar amb pas segur.

La creació dels personatges
Cal crear personatges versemblants, amb caràcters reconeixibles i amb els seus propis condicionaments i contradiccions, escapant sempre de crear titelles sense personalitat pròpia. És. La psicologia de cadascun d’ells és essencial i convé fer fitxes de personatge que ens permetin conèixer-los a fons i interioritzar els seus objectius i motivacions abans de posar-los a actuar o a parlar.

El narrador
El narrador és un ens de ficció totalment diferenciat de l’escriptor de l’obra. És imprescindible conèixer els tipus de narrador que existeixen i les característiques de cada un d’ells amb la finalitat d’escollir el que millor s’adapti a la història que volem explicar. A més, hem de respectar l’elecció que fem, mantenint-nos fidel a la tria.

El temps
El tractament del temps és un altre dels factors essencials per construir una novel·la amb certa solvència. Cal diferenciar diversos aspectes relacionats amb el temps com l’època en què s’ambienta la història, la durada dels fets i el ritme temporal de la novel·la amb les seves amplificacions, digressions, resums i el·lipsis.

L’espai
Tan important com el temps és l’espai en el qual l’acció transcorre. Cal documentar-se si tenim pensat ambientar la nostra novel·la en un lloc real, amb descripcions que permetin al lector fer-se una idea encertada de la localització que hem triat. L’elaboració de fitxes espacials és una bona idea per ser coherent al llarg de l’obra amb l’espai dissenyat.

Podeu llegir la resta de l’article aquí: http://bit.ly/escriurenovella

Bolaño: consells per a contistes

Setze anys després que la seva ploma es quedés sense tinta, el mestratge i la utilitat dels consells per escriure contes de Roberto Bolaño segueixen sent molt interessants (si hom és capaç de traspassar la capa de la ironia que tant li agradava).

1. No pensis els contes d’un en un, perquè pots estar escrivint sempre el mateix conte. 

2. La millor solució és escriure els contes de tres en tres, o de cinc en cinc. Si et veus amb prou energia, de nou en nou o de quinze en quinze. 

3. Però vigileu: la temptació d’escriure’ls de dos en dos és tan perillosa com la d’escriure’ls d’un en un, i a més el joc de miralls amants: una doble imatge que produeix malenconia.

4. Cal llegir Quiroga, cal llegir Felisberto Hernández i cal llegir Borges. Cal llegir Rulfo, Monterroso, García Márquez. Un contista que tingui un mínim d’autoestima no llegirà mai ni Cela ni Umbral. Sí que llegirà Cortázar i Bioy Casares.

5. Un contista ha de ser valent. És trist haver-ho de reconèixer, però és així.

6. Ho dic un cop més: Cela i Umbral, ni en pintura.

7. Molts contistes es vanten d’haver llegit Petrus Borel i intenten imitar-lo. Gran error: haurien d’imitar Petris Borel en la forma de vestir!

8. Arribem a un acord. Llegeix Petrus Borel, vesteix com Petrus Borel, però llegeix també Jules Renard i Marcel Schwob, sobretot llegeix Marcel Schwob i d’aquí passa a Alfonso Reyes i d’aquí a Borges.

9. La veritat de la veritat és que amb Edgar Allan Poe tots en tindríem de sobres.

10. Pensa en el punt número nou. Pensa-hi i reflexiona. Encara hi ets a temps. Un ha de pensar en el punt número nou. De genolls, si és possible.

El Aleph, 70 anys després

“La candente mañana de febrero en que Beatriz Viterbo murió, después de una imperiosa agonía que no se rebajó un solo instante ni al sentimentalismo ni al miedo, noté que las carteleras de fierro de la Plaza Constitución habían renovado no sé qué aviso de cigarrillos rubios; el hecho me dolió, pues comprendí que el incesante y vasto universo ya se apartaba de ella y que ese cambio era el primero de una serie infinita. Cambiará el universo pero yo no, pensé con melancólica vanidad; alguna vez, lo sé, mi vana devoción la había exasperado; muerta, yo podía consagrarme a su memoria, sin esperanza, pero también sin humillación. Consideré que el 30 de abril era su cumpleaños; visitar ese día la casa la calle Garay para saludar a su padre y a Carlos Argentino Daneri, su primo hermano, era un acto cortés, irreprochable, tal vez ineludible. De nuevo aguardaría en el crepúsculo de la abarrotada salita, de nuevo estudiaría las circunstancias de sus muchos retratos, Beatriz Viterbo, de perfil, en colores; Beatriz, con antifaz, en los carnavales de 1921; la primera comunión de Beatriz; Beatriz, el día de su boda con Roberto Alessandri; Beatriz, poco después del divorcio, en un almuerzo del Club Hípico; Beatriz, en Quilmes, con Delia San Marco Porcel y Carlos Argentino; Beatriz, con el pekinés que le regaló Villegas Haedo; Beatriz, de frente y de tres cuartos, sonriendo; la mano en el mentón… No estaría obligado, como otras veces, a justificar mi presencia con módicas ofrendas de libros: libros cuyas páginas, finalmente, aprendí a cortar, para no comprobar, meses después, que estaban intactos.Beatriz Viterbo murió en 1929; desde entonces no dejé pasar un 30 de abril sin volver a su casa. Yo solía llegar a las siete y cuarto y quedarme unos veinticinco minutos; cada año aparecía un poco más tarde y me quedaba un rato más; en 1933, una lluvia torrencial me favoreció: tuvieron que invitarme a comer. No desperdicié, como es natural, ese buen precedente; en 1934, aparecí, ya dadas las ocho con un alfajor santafecino; con toda naturalidad me quedé a comer. Así, en aniversarios melancólicos y vanamente eróticos, recibí gradualmente confidencias de Carlos Argentino Daneri.” El Aleph, Jorge Luis Borges, 1949.

Podeu llegir la resta del conte en aquest web