Michael Crichton, el visionari

Los devoradores de cadáveres“, Michael Crichton
(Chicago, 23 d’octubre del 1942 – Los Angeles, 4 de novembre del 2008)

“He aquí que veo a mi padre, he aquí que veo a mi madre, a mis hermanas y mis hermanos, he aquí que allí veo el linaje de mi pueblo hasta sus principios. Y he aquí que me llaman, me piden que ocupe mi lugar entre ellos en los atrios de Valhalla, el lugar donde viven los valientes, para siempre. (…) He visto a los Rus, cuando llegaron de sus viajes comerciales y acamparon en el ITIL. Nunca he visto especímenes físicos más perfectos, altos como las palmas datileras, rubios y colorados; no visten túnicas ni caftanes, pero los hombres visten una prenda que cubre una parte del cuerpo y deja las manos libres. Cada hombre tiene un hacha, una espada y un cuchillo, y mantiene cada uno consigo a todo momento. Las espadas son anchas, de tipo franco. Cada mujer lleva en cualquiera de los senos una caja de hierro, plata, cobre o de oro; el valor de la caja indica la riqueza del marido. Cada cuadro tiene un anillo del que depende un cuchillo. Las mujeres llevan collares de oro y plata. Sus adornos más preciados son bolas de cristal verde. Ellos las ensartan como collares para sus mujeres.”

Mankell, sempre present

Dos anys després que marxés, Henning Mankell segueix molt present entre els seus lectors. Alguns dels seus llibres, com ara “La lleona blanca”, va portar-se al format audiovisual amb gran èxit. L’inspector Wallander és un dels policies més versemblants, turmentats, brillants i originals que van nàixer de la novel·la negra escandinava:

“Cap a última hora de la tarda del 21 d’abril de 1918, tres homes es van trobar en un cafè anònim del barri de Kensington a Johannesburg. Tots tres eren joves. El més petit, Werner van der Merwe, acabava de fer dinou anys, el més gran, Henning Klopper, en tenia vint-i-dos; i el tercer que els acompanyava es deia Bans du Pleiss i en faria vint-i-un unes setmanes més tard. Havien decidit organitzar la seva festa d’aniversari precisament aquell dia, però cap d’ells s’imaginava que la trobada al cafè de Kensington tindria un significat històric. Malgrat tot, aquella tarda no van parlar de l’aniversari de Bans du Pleiss. Ni tan sols Hennjng KJopper, que va ser qui havia fet la proposta que amb el temps canviari.a tota la societat sud-africana, no es podia imaginar ni l’envergadura ni les conseqüències dels seus propis pensaments encara immadurs. Eren tres homes joves, de tarannàs diferents, de temperament i caràcter oposats, però amb una cosa en comú del tot determinant: eren bòers. Els tres pertanyien a velles nissagues que havien arribat a Sud-àfrica cap al 1680, amb una de les primeres onades migratòries d’hugonots holandesos desarrelats. Quan la influència anglesa a Sud-àfrica va augmentar per convertir-se al final en una repressió oberta, els bòers van emprendre llargues marxes amb carros tirats per bous cap a l’interior del país, cap als infinits camps de Transvaal i Orange. Per a aquests tres joves, com per a tots els altres bòers, la llibertat i la independència eren els requisits perquè la seva llengua i la seva cultura no desapareguessin. La llibertat garantia que no es donés cap barreja no desitjada amb l’odiada població anglesa, i encara menys, la mescla amb els negres que poblaven el país, o amb la minoria índia que vivia sobretot dels negocis que feia a les ciutats de la costa com Durban, Pon Elizabeth i Ciutat del Cap. Henning Klopper, Wemer van der Merwe i Hans du Pleiss eren bòers. Hi havia una cosa que no podien oblidar ni treure’s del cap i de la qual estaven orgullosos. Des de petits havien après que eren un poble escollit. Tanmateix, molt poques vegades mencionaven aquesta evidència quan es trobaven cada dia en aquell petit cafè. Senzillament era allà, com un requisit invisible per a l’amistat i la confiança entre ells, per als seus pensaments i sentiments. Com que tots tres treballaven d’oficinistes a la Companyia Ferroviària Sud-africana, feien el cafè un cop acabada la jornada de treball. Habitualment parlaven de noies, dels somnis de futur o de la gran guerra que havia culminat a Europa. Però justament aquell dia, Henning Klopper estava pensarós i immers en el silenci. Els altres, acostumats que fos el més xerraire, se’l van mirar sorpresos.

-Que estàs malalt? -va preguntar I-Jans du Pleiss-. O potser tens la malària? “

Aquí teniu una mostra de “La lleona blanca”

Joanne Rowling i la inspiració

La literatura és fruit, sovint, de les necessitats més trivials. Avui, JK Rowling fa cinquanta-quatre anys, Ha venut més de cinc-cents milions de llibres a tot el món. Harry Potter és un fenomen literari que va desbordar la paraula ben aviat. L’autora va negar la llegenda urbana que escrivia en els cafès perquè no tenia calefacció al pis: “No sóc tan estúpida per llogar un pis a Edimburg en hivern sense calefacció”. Però l’explicació encara era més bàsica. La seva filla plorava i plorava i només s’adormia quan la treia a passejar pel carrer. I aquí hi és: la literatura és, tantes i tantes vegades, fruit de les circumstàncies més que de la inspiració. Però seria lícit defensar que, de vegades és la inspiració i l’espurna imprevisible de l’art la que mana. A Rowling li va venir la inspiració de Harry Potter un dia que el tren a Manchester es va retardar quatre hores. Però el va escriure quan va poder, estigués o no enfebrada d’inspiració quan Jessica li deixava una estona de tranquil·litat perquè s’havia adormit. Avui, centenars de milions d’adolescents (i adults) s’adormen llegint Harry Potter.

“Nuestra historia comienza cuando el señor y la señora Dursley se
despertaron un martes, con un cielo cubierto de nubes grises que amenazaban
tormenta. Pero nada había en aquel nublado cielo que sugiriera los
acontecimientos extraños y misteriosos que poco después tendrían lugar en
toda la región. El señor Dursley canturreaba mientras se ponía su corbata más
sosa para ir al trabajo, y la señora Dursley parloteaba alegremente mientras
instalaba al ruidoso Dudley en la silla alta.
Ninguno vio la gran lechuza parda que pasaba volando por la ventana.”

(Harry Potter y la piedra filosofal, 1997)

ALEXANDRE DUMAS 🎂

Hi ha escriptors grans, mitjans, regulars i després, estan els genis. Alexandre Dumas estaria en aquesta categoria. I la pregunta que es podria fer és: els genis de la literatura inventen el que escriuen o posen en paraules el que els va envoltar?

Hi ha escriptors grans, de poble, universals i després, hi ha els genis. Alexandre Dumas estaria en aquesta categoria. I la pregunta que es podria fer és: els genis de la literatura inventen el que escriuen o posen en paraules el que els va envoltar?

El seu avi (Alexandre Antoine) va vendre el fill, el pare d’aquest escriptor, com a esclau per poder tornar d’Haití a França i recuperar la fortuna que havia heretat.

Son pare, el ‘Comte Negre’ va ser una figura destacada durant la Revolució Francesa, i les seves aventures van inspirar les principals novel·les de Dumas.

El seu pare va morir quan ell tenia 4 anys i els va deixar amb una situació econòmica tan precària que Alexadre va es va fer autodidacta i va haver treballar com a venedor de tabac, passant per un notari, missatger …

Va tenir una vida sentimental torrencial. Abans de casar-se amb l’actriu Ida Ferrer, ja tenia dos fills de relacions diferents: Alejandro, amb la cosidora Catherine Lebay, i Alexandrine, amb l’actriu Belle Krebsamer.

Va fer una gran fortuna però la necessitat de mantenir amants i fills a tort i a dret, més família oficial i la tirada que tenia al luxe, les festes cares i fins i els capricis (va fer-se construir un castell que va anomenar la Muntanya-Crist) van fe-li volar tots els diners.

Va ser un dels primers a tenir un grup d’escriptors treballant per ell, alguns amb renom, com ara Auguste Maquet, que el va acabar denunciant per explotar la seva feina.

Va arribar a fer un recull de receptes de cuina que es va publicar després de la seva mort, el Gran Diccionari de Cuina (1873).

El seu enterrament oficial al Panteó de París no es va fer fins a l’any 2002 (havia nascut el 24 de juliol de 1802), per ordre del president Jacques Chirac, i va ser retransmès per televisió. Si ell ho hagués pogut veure…

Aquí podeu llegir ‘El conde de Montecristo‘ i aquí ‘Los tres mosqueteros‘.

Nathaniel Hawthorne, 4 de juliol

Va nàixer a Salem, Massachusetts, el mateix dia de la independència dels EUA. Era gòtic, perquè tothom ho era aleshores, i un pèl recarregat (molt menys que els seus coetanis), però va escriure alguns dels contes més memorables de la seva època, com ara ‘Wakefiled’:

“Recordo haver llegit en alguna revista o diari vell la història, relatada com a veritable, d’un home -diguem-n’hi Wakefield- que va abandonar a la seva dona durant un temps llarg. El fet, exposat així en abstracte, no és molt infreqüent, ni tampoc -sense una adequada discriminació de les circumstàncies- ha de ser censurat per díscol o absurd. Sigui com sigui, aquest, encara que lluny de ser el més greu, és potser el cas més estrany de delinqüència marital del qual hi hagi notícia…” Podeu acabar de llegir el conte en aquest enllaç.

John Cheever, el nadador

Al John Cheever (27 de maig 1912 – 18 de juny 1982) alguns li deien el “Txékhov dels suburbis”, però va ser molt més que això. Va ser el contista nord-americà més rellevant i celebrat de la seva època. Profund però entretingut; analític però simple; gran però humil. Si no coneixeu els seus relats, ja hauríeu d’estar corrent per llegir-los. Com ara, el més famós, “El nadador”:

“Era uno de esos domingos de mediados del verano, cuando todos se sientan y comentan “Anoche bebí demasiado”. Quizá uno oyó la frase murmurada por los feligreses que salen de la iglesia, o la escuchó de labios del propio sacerdote, que se debate con su casulla en el vestiarium, o en las pistas de golf y de tenis, o en la reserva natural donde el jefe del grupo Audubon sufre el terrible malestar del día siguiente.”