Patrícia Highsmith, pura passió

Avui hauria fet 102 anys. Deia i escrivia coses que se t’enganxaven al pensament. I no te les podies traure de sobre fins que no hi rumiaves: Patrícia Highsmith.

– És més fàcil crear a partir d’emocions positives, afectuoses, que fer-ho a partir de les negatives i odiosos.

– El públic vol coses inusuals que puguin recordar, que els estremeixin els faci riure, coses sobre les quals puguin conversar i fins que puguin recomanar als seus amics.

– És sorprenent veure com sovint una frase anotada en una llibreta porta immediatament a una altra frase.

– Els bons relats breus s’escriuen només amb les emocions de l’escriptor.

– Em dedico a crear per culpa de l’avorriment i la monotonia de tot el que m’envolta.

– No puc escriure si hi ha algú més a casa, ni que sigui la dona de la neteja.

– Tot l’art es basa en el desig de comunicar-se, l’amor per la bellesa, o una necessitat de crear ordre en el desorde.

– Sento que estic en un desert, amb els braços oberts, i tu em plous a sobre.

– Les obsessions són l’única cosa que m’importa.

Havel, 8 anys sense vellut

«Sense ciutadans lliures, autònoms, i que es vantin de ser-ho, no hi pot haver nacions lliures i independents. Sense pau interior, és a dir, sense pau entre els ciutadans i entre els ciutadans i l’Estat, no hi pot haver garanties d’una pau exterior: un Estat que ignori la voluntat i els drets dels seus ciutadans no pot oferir cap garantia que respectarà la voluntat i els drets d’altres pobles, nacions i estats».

«Mentre l’home sigui home, la democràcia, en el ple sentit de la paraula, no deixarà de representar un ideal a què -com a l’horitzó— podem apropar-nos més o menys, però que ens és impossible assolir totalment».

«La salvació de l’món humà resideix només en el cor humà, les consideracions humanes i la responsabilitat humana».

«Si l’esperança del món rau en l’esfera de la consciència humana, és més comprensible que precisament els intel·lectuals no puguin evitar contínuament la seva corresponsabilitat pel món, ocultant la seva antipatia per la política sota la suposada necessitat de ser independents».

«Reflexionem i somiem, a les presons o fora d’elles, amb una Europa sense filferros ni alts murs, sense nacions artificialment dividides, sense gegantins magatzems de municions; amb una Europa alliberada dels esquemes de blocs, amb una política europea basada en el respecte de l’home i dels seus drets, que no estigués subordinada a interessos provisionals ni particulars. Sí, somiem amb una Europa com a comunitat amistosa de pobles independents i Estats democràtics».

Vaclav Havel (5 d’octubre de 1936 – Vlčice, República Txeca, 18 de desembre de 2011)

Luis Rosales, pura poesia

Vint-i-set anys després de la seva mort, el poeta de Granada Luis Rosales segueix sent un dels autors amb més sensibilitat de la generació del 36. Millor que parlin les seves paraules:

La tarde va a morir; en los caminos
se ciega triste o se detiene un aire
bajo y sin luz; entre las ramas altas,
mortal, casi vibrante,
queda el último sol; la tierra huele,
empieza a oler; las aves
van rompiendo un espejo con su vuelo;
la sombra es el silencio de la tarde.
Te he sentido llorar: no sé a quién lloras.
Hay un humo distante,
un tren, que acaso vuelve, mientras dices:
Soy tu propio dolor, déjame amarte. (Ayer vendrá)

Como el náufrago metódico que contase las olas
que faltan para morir,
y las contase, y las volviese a contar, para evitar
errores, hasta la última,
hasta aquella que tiene la estatura de un niño
y le besa y le cubre la frente,
así he vivido yo con una vaga prudencia de
caballo de cartón en el baño,
sabiendo que jamás me he equivocado en nada,
sino en las cosas que yo más quería (Audobiografía)