Havel, 8 anys sense vellut

«Sense ciutadans lliures, autònoms, i que es vantin de ser-ho, no hi pot haver nacions lliures i independents. Sense pau interior, és a dir, sense pau entre els ciutadans i entre els ciutadans i l’Estat, no hi pot haver garanties d’una pau exterior: un Estat que ignori la voluntat i els drets dels seus ciutadans no pot oferir cap garantia que respectarà la voluntat i els drets d’altres pobles, nacions i estats».

«Mentre l’home sigui home, la democràcia, en el ple sentit de la paraula, no deixarà de representar un ideal a què -com a l’horitzó— podem apropar-nos més o menys, però que ens és impossible assolir totalment».

«La salvació de l’món humà resideix només en el cor humà, les consideracions humanes i la responsabilitat humana».

«Si l’esperança del món rau en l’esfera de la consciència humana, és més comprensible que precisament els intel·lectuals no puguin evitar contínuament la seva corresponsabilitat pel món, ocultant la seva antipatia per la política sota la suposada necessitat de ser independents».

«Reflexionem i somiem, a les presons o fora d’elles, amb una Europa sense filferros ni alts murs, sense nacions artificialment dividides, sense gegantins magatzems de municions; amb una Europa alliberada dels esquemes de blocs, amb una política europea basada en el respecte de l’home i dels seus drets, que no estigués subordinada a interessos provisionals ni particulars. Sí, somiem amb una Europa com a comunitat amistosa de pobles independents i Estats democràtics».

Vaclav Havel (5 d’octubre de 1936 – Vlčice, República Txeca, 18 de desembre de 2011)

Luis Rosales, pura poesia

Vint-i-set anys després de la seva mort, el poeta de Granada Luis Rosales segueix sent un dels autors amb més sensibilitat de la generació del 36. Millor que parlin les seves paraules:

La tarde va a morir; en los caminos
se ciega triste o se detiene un aire
bajo y sin luz; entre las ramas altas,
mortal, casi vibrante,
queda el último sol; la tierra huele,
empieza a oler; las aves
van rompiendo un espejo con su vuelo;
la sombra es el silencio de la tarde.
Te he sentido llorar: no sé a quién lloras.
Hay un humo distante,
un tren, que acaso vuelve, mientras dices:
Soy tu propio dolor, déjame amarte. (Ayer vendrá)

Como el náufrago metódico que contase las olas
que faltan para morir,
y las contase, y las volviese a contar, para evitar
errores, hasta la última,
hasta aquella que tiene la estatura de un niño
y le besa y le cubre la frente,
así he vivido yo con una vaga prudencia de
caballo de cartón en el baño,
sabiendo que jamás me he equivocado en nada,
sino en las cosas que yo más quería (Audobiografía)