Joanne Rowling i la inspiració

La literatura és fruit, sovint, de les necessitats més trivials. Avui, JK Rowling fa cinquanta-quatre anys, Ha venut més de cinc-cents milions de llibres a tot el món. Harry Potter és un fenomen literari que va desbordar la paraula ben aviat. L’autora va negar la llegenda urbana que escrivia en els cafès perquè no tenia calefacció al pis: “No sóc tan estúpida per llogar un pis a Edimburg en hivern sense calefacció”. Però l’explicació encara era més bàsica. La seva filla plorava i plorava i només s’adormia quan la treia a passejar pel carrer. I aquí hi és: la literatura és, tantes i tantes vegades, fruit de les circumstàncies més que de la inspiració. Però seria lícit defensar que, de vegades és la inspiració i l’espurna imprevisible de l’art la que mana. A Rowling li va venir la inspiració de Harry Potter un dia que el tren a Manchester es va retardar quatre hores. Però el va escriure quan va poder, estigués o no enfebrada d’inspiració quan Jessica li deixava una estona de tranquil·litat perquè s’havia adormit. Avui, centenars de milions d’adolescents (i adults) s’adormen llegint Harry Potter.

“Nuestra historia comienza cuando el señor y la señora Dursley se
despertaron un martes, con un cielo cubierto de nubes grises que amenazaban
tormenta. Pero nada había en aquel nublado cielo que sugiriera los
acontecimientos extraños y misteriosos que poco después tendrían lugar en
toda la región. El señor Dursley canturreaba mientras se ponía su corbata más
sosa para ir al trabajo, y la señora Dursley parloteaba alegremente mientras
instalaba al ruidoso Dudley en la silla alta.
Ninguno vio la gran lechuza parda que pasaba volando por la ventana.”

(Harry Potter y la piedra filosofal, 1997)