Mankell, sempre present

Dos anys després que marxés, Henning Mankell segueix molt present entre els seus lectors. Alguns dels seus llibres, com ara “La lleona blanca”, va portar-se al format audiovisual amb gran èxit. L’inspector Wallander és un dels policies més versemblants, turmentats, brillants i originals que van nàixer de la novel·la negra escandinava:

“Cap a última hora de la tarda del 21 d’abril de 1918, tres homes es van trobar en un cafè anònim del barri de Kensington a Johannesburg. Tots tres eren joves. El més petit, Werner van der Merwe, acabava de fer dinou anys, el més gran, Henning Klopper, en tenia vint-i-dos; i el tercer que els acompanyava es deia Bans du Pleiss i en faria vint-i-un unes setmanes més tard. Havien decidit organitzar la seva festa d’aniversari precisament aquell dia, però cap d’ells s’imaginava que la trobada al cafè de Kensington tindria un significat històric. Malgrat tot, aquella tarda no van parlar de l’aniversari de Bans du Pleiss. Ni tan sols Hennjng KJopper, que va ser qui havia fet la proposta que amb el temps canviari.a tota la societat sud-africana, no es podia imaginar ni l’envergadura ni les conseqüències dels seus propis pensaments encara immadurs. Eren tres homes joves, de tarannàs diferents, de temperament i caràcter oposats, però amb una cosa en comú del tot determinant: eren bòers. Els tres pertanyien a velles nissagues que havien arribat a Sud-àfrica cap al 1680, amb una de les primeres onades migratòries d’hugonots holandesos desarrelats. Quan la influència anglesa a Sud-àfrica va augmentar per convertir-se al final en una repressió oberta, els bòers van emprendre llargues marxes amb carros tirats per bous cap a l’interior del país, cap als infinits camps de Transvaal i Orange. Per a aquests tres joves, com per a tots els altres bòers, la llibertat i la independència eren els requisits perquè la seva llengua i la seva cultura no desapareguessin. La llibertat garantia que no es donés cap barreja no desitjada amb l’odiada població anglesa, i encara menys, la mescla amb els negres que poblaven el país, o amb la minoria índia que vivia sobretot dels negocis que feia a les ciutats de la costa com Durban, Pon Elizabeth i Ciutat del Cap. Henning Klopper, Wemer van der Merwe i Hans du Pleiss eren bòers. Hi havia una cosa que no podien oblidar ni treure’s del cap i de la qual estaven orgullosos. Des de petits havien après que eren un poble escollit. Tanmateix, molt poques vegades mencionaven aquesta evidència quan es trobaven cada dia en aquell petit cafè. Senzillament era allà, com un requisit invisible per a l’amistat i la confiança entre ells, per als seus pensaments i sentiments. Com que tots tres treballaven d’oficinistes a la Companyia Ferroviària Sud-africana, feien el cafè un cop acabada la jornada de treball. Habitualment parlaven de noies, dels somnis de futur o de la gran guerra que havia culminat a Europa. Però justament aquell dia, Henning Klopper estava pensarós i immers en el silenci. Els altres, acostumats que fos el més xerraire, se’l van mirar sorpresos.

-Que estàs malalt? -va preguntar I-Jans du Pleiss-. O potser tens la malària? “

Aquí teniu una mostra de “La lleona blanca”

Anuncis