La vida difícil de James Joyce

S’ha de tenir una vida difícil per a ser un gran escriptor? El 13 de gener de 1941 va morir James Joyce i, realment, va tenir una vida complexa. Mireu:

El 1902 va marxar d’Irlanda a París per estudiar medicina.

El 1922 el van convidar a un sopar amb Marcel Proust a París, esperant la conversa artística del segle: només van parlar de malalties.

El personatge Molly Bloom, de l’Ulysses, està inspirat en la seva esposa, Nora Barnacle.

L’autor patia d’astrafòbia: tenia terror als trons i llamps.

També tenia molta por als gossos, perquè de petit un gos el va mossegar.

Va canviar dinou vegades de casa.

L’alcohol li va causar molts problemes

El van operar 25 vegades de la vista i va patir una desena de malalties greus més.

En els pitjors moments de penúria econòmica va aconseguir tirar endavant gràcies als diners que li donava una fan anònima.

Com no s’han d’escriure obres complexes, profundes, transcendents, epifàniques havent hagut de viure d’aquesta manera?

Contra el fred, la lírica!

Escolteu aquest poema de Salvador Espriu dedicat a l’Alger, llegit de manera apassionada per la Sílvia Bel per a Catorze. Cultura viva.
Llavors, ja tindreu les piles prou carregades per afrontar el dia🎒

Havel, 8 anys sense vellut

«Sense ciutadans lliures, autònoms, i que es vantin de ser-ho, no hi pot haver nacions lliures i independents. Sense pau interior, és a dir, sense pau entre els ciutadans i entre els ciutadans i l’Estat, no hi pot haver garanties d’una pau exterior: un Estat que ignori la voluntat i els drets dels seus ciutadans no pot oferir cap garantia que respectarà la voluntat i els drets d’altres pobles, nacions i estats».

«Mentre l’home sigui home, la democràcia, en el ple sentit de la paraula, no deixarà de representar un ideal a què -com a l’horitzó— podem apropar-nos més o menys, però que ens és impossible assolir totalment».

«La salvació de l’món humà resideix només en el cor humà, les consideracions humanes i la responsabilitat humana».

«Si l’esperança del món rau en l’esfera de la consciència humana, és més comprensible que precisament els intel·lectuals no puguin evitar contínuament la seva corresponsabilitat pel món, ocultant la seva antipatia per la política sota la suposada necessitat de ser independents».

«Reflexionem i somiem, a les presons o fora d’elles, amb una Europa sense filferros ni alts murs, sense nacions artificialment dividides, sense gegantins magatzems de municions; amb una Europa alliberada dels esquemes de blocs, amb una política europea basada en el respecte de l’home i dels seus drets, que no estigués subordinada a interessos provisionals ni particulars. Sí, somiem amb una Europa com a comunitat amistosa de pobles independents i Estats democràtics».

Vaclav Havel (5 d’octubre de 1936 – Vlčice, República Txeca, 18 de desembre de 2011)

Michael Crichton, el visionari

Los devoradores de cadáveres“, Michael Crichton
(Chicago, 23 d’octubre del 1942 – Los Angeles, 4 de novembre del 2008)

“He aquí que veo a mi padre, he aquí que veo a mi madre, a mis hermanas y mis hermanos, he aquí que allí veo el linaje de mi pueblo hasta sus principios. Y he aquí que me llaman, me piden que ocupe mi lugar entre ellos en los atrios de Valhalla, el lugar donde viven los valientes, para siempre. (…) He visto a los Rus, cuando llegaron de sus viajes comerciales y acamparon en el ITIL. Nunca he visto especímenes físicos más perfectos, altos como las palmas datileras, rubios y colorados; no visten túnicas ni caftanes, pero los hombres visten una prenda que cubre una parte del cuerpo y deja las manos libres. Cada hombre tiene un hacha, una espada y un cuchillo, y mantiene cada uno consigo a todo momento. Las espadas son anchas, de tipo franco. Cada mujer lleva en cualquiera de los senos una caja de hierro, plata, cobre o de oro; el valor de la caja indica la riqueza del marido. Cada cuadro tiene un anillo del que depende un cuchillo. Las mujeres llevan collares de oro y plata. Sus adornos más preciados son bolas de cristal verde. Ellos las ensartan como collares para sus mujeres.”

Luis Rosales, pura poesia

Vint-i-set anys després de la seva mort, el poeta de Granada Luis Rosales segueix sent un dels autors amb més sensibilitat de la generació del 36. Millor que parlin les seves paraules:

La tarde va a morir; en los caminos
se ciega triste o se detiene un aire
bajo y sin luz; entre las ramas altas,
mortal, casi vibrante,
queda el último sol; la tierra huele,
empieza a oler; las aves
van rompiendo un espejo con su vuelo;
la sombra es el silencio de la tarde.
Te he sentido llorar: no sé a quién lloras.
Hay un humo distante,
un tren, que acaso vuelve, mientras dices:
Soy tu propio dolor, déjame amarte. (Ayer vendrá)

Como el náufrago metódico que contase las olas
que faltan para morir,
y las contase, y las volviese a contar, para evitar
errores, hasta la última,
hasta aquella que tiene la estatura de un niño
y le besa y le cubre la frente,
así he vivido yo con una vaga prudencia de
caballo de cartón en el baño,
sabiendo que jamás me he equivocado en nada,
sino en las cosas que yo más quería (Audobiografía)

Mankell, sempre present

Dos anys després que marxés, Henning Mankell segueix molt present entre els seus lectors. Alguns dels seus llibres, com ara “La lleona blanca”, va portar-se al format audiovisual amb gran èxit. L’inspector Wallander és un dels policies més versemblants, turmentats, brillants i originals que van nàixer de la novel·la negra escandinava:

“Cap a última hora de la tarda del 21 d’abril de 1918, tres homes es van trobar en un cafè anònim del barri de Kensington a Johannesburg. Tots tres eren joves. El més petit, Werner van der Merwe, acabava de fer dinou anys, el més gran, Henning Klopper, en tenia vint-i-dos; i el tercer que els acompanyava es deia Bans du Pleiss i en faria vint-i-un unes setmanes més tard. Havien decidit organitzar la seva festa d’aniversari precisament aquell dia, però cap d’ells s’imaginava que la trobada al cafè de Kensington tindria un significat històric. Malgrat tot, aquella tarda no van parlar de l’aniversari de Bans du Pleiss. Ni tan sols Hennjng KJopper, que va ser qui havia fet la proposta que amb el temps canviari.a tota la societat sud-africana, no es podia imaginar ni l’envergadura ni les conseqüències dels seus propis pensaments encara immadurs. Eren tres homes joves, de tarannàs diferents, de temperament i caràcter oposats, però amb una cosa en comú del tot determinant: eren bòers. Els tres pertanyien a velles nissagues que havien arribat a Sud-àfrica cap al 1680, amb una de les primeres onades migratòries d’hugonots holandesos desarrelats. Quan la influència anglesa a Sud-àfrica va augmentar per convertir-se al final en una repressió oberta, els bòers van emprendre llargues marxes amb carros tirats per bous cap a l’interior del país, cap als infinits camps de Transvaal i Orange. Per a aquests tres joves, com per a tots els altres bòers, la llibertat i la independència eren els requisits perquè la seva llengua i la seva cultura no desapareguessin. La llibertat garantia que no es donés cap barreja no desitjada amb l’odiada població anglesa, i encara menys, la mescla amb els negres que poblaven el país, o amb la minoria índia que vivia sobretot dels negocis que feia a les ciutats de la costa com Durban, Pon Elizabeth i Ciutat del Cap. Henning Klopper, Wemer van der Merwe i Hans du Pleiss eren bòers. Hi havia una cosa que no podien oblidar ni treure’s del cap i de la qual estaven orgullosos. Des de petits havien après que eren un poble escollit. Tanmateix, molt poques vegades mencionaven aquesta evidència quan es trobaven cada dia en aquell petit cafè. Senzillament era allà, com un requisit invisible per a l’amistat i la confiança entre ells, per als seus pensaments i sentiments. Com que tots tres treballaven d’oficinistes a la Companyia Ferroviària Sud-africana, feien el cafè un cop acabada la jornada de treball. Habitualment parlaven de noies, dels somnis de futur o de la gran guerra que havia culminat a Europa. Però justament aquell dia, Henning Klopper estava pensarós i immers en el silenci. Els altres, acostumats que fos el més xerraire, se’l van mirar sorpresos.

-Que estàs malalt? -va preguntar I-Jans du Pleiss-. O potser tens la malària? “

Aquí teniu una mostra de “La lleona blanca”

Sabíeu que… Agatha Christie

Ha venut més de dos mil milions de llibres.

Va provar de ser pianista i cantant abans de decidir-se a escriure però, com que no li va anar bé i la va enganxar a França la I Guerra Mundial, va acabar fent d’infermera militar

Va desaparèixer el 1926 i mitja Anglaterra, inclòs sir Arthur Conan Doyle, va estar buscant-la durant onze dies, després de trobar el seu cotxe abandonat, amb sang, un abric i el seu carnet de conduir

Patia ‘disgrafia’, és a dir, que li costava déu i ajuda escriure a mà i per això una gran part de la seva obra no la va escriure, sinó que la va dictar.

Doncs ara ja ho sabeu…