Primeres novel·les sortides d’Escriptorium

Els alumnes d’Escriptorium Ramon Alberich i Adrià Aguacil publiquen les seves primeres novel·les, sortides de la classe del Jordi Solé Comas.

Ramon Alberich, de 75 anys d’edat, ha publicat “Bales i fils“, un thriller històric basat en un assassinat comès a Sabadell a principis de segle XX i que va aixecar un gran escàndol. A més d’acompanyar l’autor durant tot el procés d’escriptura de la novel·la, Escriptorium ha treballat també activament per aconseguir trobar l’editorial idònia per a la publicació, en aquest cas Editorial Efados dins de la seva col·lecció “El fil de la història”.

Adrià Aguacil, de tan sols 20 anys d’edat, ha publicat “La botiga de vides“, novel·la juvenil que va guanyar el Premi Ciutat de Badalona de 2020 i que ara apareix publicada com a part del guardó a l’editorial Animallibres.

Tots dos autors han treballat el seu projecte des de la primera idea a l’escola, on n’han desenvolupat l’estructura i l’estil. El compromís de l’escola amb els seus alumnes no es limita a la feina en la creació de l’obra, sinó que continua fins a la seva publicació i difusió

Doris Lessing i l’estilet de tinta

Avui fa anys que ens va deixar Doris Lessing, la dona amb un estilet que rajava tinta, i amb el qual disseccionava les relacions entre les persones, entre homes i dones, entre pobres i rics, entre colons i colonitzats, entre mares i filles. Ella va tenir una relació complicada amb la seva mare, va deixar casa seva a disset anys i això tenyeix tota la seva obra. Doris Lessing va guanyar el Premi Nobel el 2007.

“El gos s’estava ajagut amb les barres contra l’herba i contemplava un pardal que saltironejava a uns centímetres d’ell.
El pardal petit va tornar sol a posar-se sobre el respatller.
—Mira, torna a ser aquí —va dir ella, amb una gran tendresa—. És el petit.
—Com ho saps que és el mateix?
—Que no ho veus?
—Jo els veig tots iguals.
Ella no va respondre, però inicià el seu joc d’anar empenyent amb gran suavitat unes engrunes cada cop més a prop, per temptar-lo però no espantar-lo.
—Deu esperar que vingui el seu pare i li doni menjar —va sorgir el remugueig, que el posat alerta i alhora cautelós d’ella ja indicava que esperava.
—Potser fins la seva mare —va respondre la dona, seca, irònica, per bé que es va penedir del to tan bon punt va haver articulat aquelles paraules, perquè l’altre va saltar cridant:
—S’està aquí, esperant que nosaltres…
Ella va respondre amb gran tacte:
—Escolta, pare, ja ho he dit aquest matí, si no ho vols fer, no hi tens cap obligació.
—Perquè després no m’ho perdonis mai?
Ella no va respondre, es va inclinar un xic per acostar una engruna cap a l’ocell.

“—I si no ho feia, m’imagino que la tornaríem a tenir a casa, esperant que la servíssim, que li proporcionéssim el menjar…
Ella va comptar fins a deu abans de respondre:

“—Per això mateix se’n vol anar i tenir un lloc per a ella.
—A la nostra salut.
—Els diners no hi fan res al banc.
—Però si els necessitàvem per a alguna cosa… alguna reparació a la casa… el cotxe es va fent vell…
Ella va deixar anar un sospir sense voler.
—Ja t’ho he dit, si ho veus així no ho facis. Però només són deu mil lliures. Tampoc no és res de l’altre món per començar a independitzar-se. És un preu enraonat, tu mateix ho vas dir. Serà propietària d’alguna cosa, encara que només sigui d’una part.
—No veig que tinguem una altra alternativa. O la tenim a casa i l’hem d’alimentar-la a ella, tots els seus amics i la trepa en pes o hem de pagar perquè marxi.
—Té vint-i-un anys —va dir la mare, de sobte esgotada per la ràbia, en veu baixa i tensa—. Ja és hora que fem alguna cosa per ella.
Ell ho va sentir, estava a punt de retrocedir però primer va dir:
—Que no és l’edat legal? És una adulta, no és cap criatura.
Ella no va respondre.”

Fragment d’“Històries de Londres”, de Doris Lessing

Creativitat, qualitat i premis

La qualitat sura. No hi forma que s’enfonsi. És com la fusta dels bons vaixells, sempre es manté per sobre. És el cas d’Irene Solà i la seva obra magnífica “Canto jo i la muntanya balla”, que ara ha rebut un altre premi per afegir la llista: l’European Union Prize for Literature (Premi de Literatura de la Unió Europea, EUPL). L’originalitat, l’estil directe, sorprenent, la riquesa, la varietat de veus narratives i la creació d’una atmosfera immersiva són trets innegables. Potser algun dia caldria parlar de si és una novel·la o un llibre de relats disfressat de novel·la.

Dia internacional de la dona

Què tenen en comú inspiració, bellesa, poesia, novel·la, narrativa, descripció, faula, composició, comèdia, frase, paraula, prosa, gramàtica, imaginació i Literatura 🤔?

Doncs el mateix que Rodoreda, Munro, Shelley, Hustvedt, Marçal, Roig, Redondo, Morrison, Puértolas, Austen, Woolf, Allende, Mistral, Christie, de Castro, Beauvoir, Matute, Zambrano, Arenal, Freire, Esquivel, Lindo, Atwood, Grandes, Pizarnik, Laforet, Fuertes, Gaite, Lessing, Highsmith, Pizamik, Dickinson, Rowling o Simó.

COINDICÈNCIES?

Tothom sap que Shakespeare i Cervantes no van morir el mateix dia. L’escriptor anglès ho va fer el 3 de maig i l’autor d’El Quixot, el 20 d’abril. Ara bé, a la història de la literatura sí que hi ha coincidències inquietants, que condueixen a una pregunta pertorbadora: existeixen les coincidències? Tal dia com avui van nàixer tres genis de la literatura: Nikos Kazantzakis (1883), André Breton (1896) i Toni Morrison (1931). Què en penseu, només pot ser obra de l’atzar?

Les bruixes porten dol, de la Montse Carbó

📍📕 Us convidem a la presentació del llibre de relats “Les bruixes porten dol”, de la Montse Carbó, alumna d’Escriptorium i escriptora de traç subtil (La Equilibrista Editorial). Es farà dimarts vinent, dia 28, a les 7 de la tarda, a la sala d’actes de la UES – Unió Excursionista de Sabadell, al carrer Salut 14-16.
Us ve de gust venir?📍📕

La vida difícil de James Joyce

S’ha de tenir una vida difícil per a ser un gran escriptor? El 13 de gener de 1941 va morir James Joyce i, realment, va tenir una vida complexa. Mireu:

El 1902 va marxar d’Irlanda a París per estudiar medicina.

El 1922 el van convidar a un sopar amb Marcel Proust a París, esperant la conversa artística del segle: només van parlar de malalties.

El personatge Molly Bloom, de l’Ulysses, està inspirat en la seva esposa, Nora Barnacle.

L’autor patia d’astrafòbia: tenia terror als trons i llamps.

També tenia molta por als gossos, perquè de petit un gos el va mossegar.

Va canviar dinou vegades de casa.

L’alcohol li va causar molts problemes

El van operar 25 vegades de la vista i va patir una desena de malalties greus més.

En els pitjors moments de penúria econòmica va aconseguir tirar endavant gràcies als diners que li donava una fan anònima.

Com no s’han d’escriure obres complexes, profundes, transcendents, epifàniques havent hagut de viure d’aquesta manera?

Havel, 8 anys sense vellut

«Sense ciutadans lliures, autònoms, i que es vantin de ser-ho, no hi pot haver nacions lliures i independents. Sense pau interior, és a dir, sense pau entre els ciutadans i entre els ciutadans i l’Estat, no hi pot haver garanties d’una pau exterior: un Estat que ignori la voluntat i els drets dels seus ciutadans no pot oferir cap garantia que respectarà la voluntat i els drets d’altres pobles, nacions i estats».

«Mentre l’home sigui home, la democràcia, en el ple sentit de la paraula, no deixarà de representar un ideal a què -com a l’horitzó— podem apropar-nos més o menys, però que ens és impossible assolir totalment».

«La salvació de l’món humà resideix només en el cor humà, les consideracions humanes i la responsabilitat humana».

«Si l’esperança del món rau en l’esfera de la consciència humana, és més comprensible que precisament els intel·lectuals no puguin evitar contínuament la seva corresponsabilitat pel món, ocultant la seva antipatia per la política sota la suposada necessitat de ser independents».

«Reflexionem i somiem, a les presons o fora d’elles, amb una Europa sense filferros ni alts murs, sense nacions artificialment dividides, sense gegantins magatzems de municions; amb una Europa alliberada dels esquemes de blocs, amb una política europea basada en el respecte de l’home i dels seus drets, que no estigués subordinada a interessos provisionals ni particulars. Sí, somiem amb una Europa com a comunitat amistosa de pobles independents i Estats democràtics».

Vaclav Havel (5 d’octubre de 1936 – Vlčice, República Txeca, 18 de desembre de 2011)